HERBARI - Punica granatum

Nom científic
                                                                                                          
Punica granatum


Família Lythraceae
Noms en català, castellà i anglès
Català : magrana
Castellà : granada, granado, minglanera, mengranera, milgrano, almegranas.
Anglès : pomegranate Tree

Punica, prové del llatí punicum i al·ludeix als fenicis, actius impulsors del seu cultiu, mentre que granatum, l'epítet específic, deriva de l'adjectiu llatí granatus, que significa 'amb abundants grans'. En l'Antiga Roma es denominava al magraner com punicum arbos (arbre púnico) i al fruit com malum granatum (poma magrana) o punicum malum (poma púnica). Plini el Vell, a mitjan segle I, esmenta en el seu Naturalis història: «A l'Àfrica, als voltants de Cartago, hi ha la poma púnica que alguns anomenen granatum» .

Hàbitat
Aquest arbre és originari de la regió que abasta des de l'Iran fins al nord de l'Himàlaia a l'Índia, i va ser conreat i naturalitzat en tota la regió de la Mediterrània inclosa Armènia, des de l'Antiguitat.
Dispers, principalment per l'est i el sud de la Península Ibèrica i Illes Balears. També a les Illes Canàries.
 El clima que més convé al magraner és el clima subtropical i fins i tot el tropical. Exigeix ​​molta aigua i frescor per les seves arrels i només en aquestes condicions és quan dóna molts fruits de bona qualitat. Alhora suporta molt bé la sequera, i es considera de fet una planta de desert.
Fora de les regions subtropicals, el magraner s'adapta bé en regions on la temperatura no arribi als -15ºC.
Per florir abundantment, els magraners s'han de situar a ple sol, així com perquè fructifiquin han d'estar a l'aire lliure, ja que són els insectes els encarregats de la pol·linització.
No és exigent en sòl, encara que dóna millors resultats en sòls profunds; li convé les terres d'al·luvió. Els terrenys alcalins li són favorables; fins i tot els excessos d'humitat afavoreixen el seu desenvolupament. El sòl ideal ha de ser lleuger, permeable, profund i fresc. Li és indiferent l'alcalinitat o acidesa del sòl.

Època de floració
Floreix en maig-juliol, encara que algunes varietats ho fan més tard.

Característiques
Petit arbre caducifoli, de vegades amb port arbustiu, de 3 a 6 m d'alçada, amb el tronc retorçat. Fusta dura i escorça escamosa de color grisós.
Les branquetes joves són més o menys quadrangulars o estretes i de quatre ales, posteriorment es tornen rodones amb escorça de color cafè grisenc, la majoria de les branques, però especialment les petites branquetes axil·lars, són en forma d'espina o acaben en una espina aguda; la copa és estesa.
Les fulles són de color verd brillant, llustroses pel feix i amb la vora sencera. Neixen oposades o gairebé oposades sobre les branques o bé agrupades formant hacecillos, tenen forma lanceolada a abovada, un pecíol curt i són lleugerament correosas. Generalment mesuren 2-8 x 0,8-2 cm, i tenen un nectario apical que segrega sucres (fructosa, glucosa, sucrosa); les estípules són rudimentàries i difícils d'apreciar.
Les flors són hermafrodites, solitàries o reunides en grups de 2-5 al final de les branques noves i de 3-4 cm de diàmetre. Són grans i de color vermell, llustroses, acampanades, subsentadas, amb 5-8 pètals i sèpals, persistint el calze en el fruit.
En algunes varietats les flors són bigarrades i fins i tot matisades en blanc.
El fruit: baia globosa anomenada balaüsta, de color vermell brillant, verd groguenc, o una mica blanc, rares vegades violeta, quan madura, estant coronat pel calze, de 5-8 cm de diàmetre, ple de llavors i compta amb una closca coriàcia.
Les llavors són angulars i dures per dins, la capa externa de la testa està coberta per una capa prima o polpa sucosa, vermella, rosa o blanc groguenca, astringent, subàcida o àcida.

Usos
Medicinals:
Des de l'antiguitat, s'han utilitzat totes les parts de la magrana com a medicina per al cor, per la inflamació d'estómac, el mal de fetge i com a laxant.
En la composició d'aquesta original fruita, es fan presents elements com: Vitamines, minerals, proteïnes, hidrats de carboni, flavonoides, polifenols i fibres.
A nivell digestiu, la membrana que recobreix les llavors és utilitzada per combatre els paràsits intestinals com ho és el cas de la tènia i les amebes. Per combatre les amebes i altres paràsits intestinals és necessària la maceració d'aquesta i altres plantes.
Tant l'escorça com la membrana que envolta els fruits són utilitzades a manera de decocció per via externa en cas d'úlceres, aftes, flux vaginal, genives sagnants i úlceres de difícil cicatrització, això per les seves qualitats astringents.
El suc de magrana millora el perfil lipídic en els pacients amb diabetis.
També és utilitzat el fruit en cas de diarrees i colitis.
Segons informes del ministeri d'Agricultura de Kingston, Jamaica, la fruita magrana presenta propietats i interessants beneficis per a la salut i és útil per a destruir els agents químics que causen càncer, disminuir la producció de radicals lliures i protegir l'ADN i les proteïnes, evitant la seva oxidació.

Cuina:
En l'actualitat, les llavors de magrana amb la seva polpa s'utilitzen en amanides de fruita, en postres, guarnicions de carns i peixos, per fabricar vins, gelees i begudes com la Granadina. Segons els entesos el xarop de magrana és perfecte per a la salsa dels rostits.
Conté molt poca quantitat d'hidrats de carboni, sent per tant, una fruita de baix valor calòric. Esta composta sobretot d'aigua.
El suc de magrana és de les fonts més riques en antioxidants que es coneixen, el seu contingut és més gran al del vi negre, els nabius i el suc de taronja.
“Com ja deveu saber hi ha les magranes dolces i les agres. Amb aquestes darreres es prepara una salsa d’origen medieval que trob publicada ala Gran Enciclopèdia de Mallorca:
Salsa de magrana
Ingredients
2 magranes agres
2 unces de sucre
1 tassonet de vi negre
canyella
2 clavells de trenta, sencers
Cosmètica:
D'una banda, estimula la producció de col·lagen, regenera la capa superficial de la pell i redueix l'efecte de l'oxidació diària. D'altra banda, manté la hidratació de la pell i evita l'aparició de taques.
La magrana és lleugerament tòxica, entre els seus símptomes per excés en les dosis poden presentar-visió doble, mareig, paràlisi temporal i vòmits. No es recomana sota cap circumstància el seu ús en dones embarassades, pacients amb malalties cròniques o nens.

Cultiu
És un dels conreus fruiters més antics.
La millor època de plantació és la primavera, concretament entre febrer i març, en l'estat de plantada de dos anys.
La propagació del magraner es fa per llavor, per estaca, per murgó, per plançó del peu de l'arbre i per empelt.

A l’Espai Terra



Literatura
Federico García Lorca
“Es la granada olorosa
un cielo cristalizado.
(Cada grano es una estrella,
cada velo es un ocaso.)”

The Pomegranate, Eavan Boland, 1944

Fruit Poem: Pomegranate By D. H. Lawrence

Shakespeare, en Romeo i Julieta, va escollir un magraner per a l'escena en la qual Romeo proclama el seu amor a Julieta.
[Entren ROMEO i JULIETA dalt, al balcó]
JULIETA- Te'n vas ja? Encara no és de día.Ha estat el rossinyol i no la alondrael que ha traspassat la teva oïda poruc. Canta a la nit en aquell magraner. Creu-me, amor meu; ha estat el rossinyol.
(Shakespeare, Romeu i Julieta, Acte III, escena V)
Shakespeare escull un magraner per la seva simbologia:  les magranes representen l'amor i la passió.

A La novel·la  Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez, es fa referència a les magranes com a símbol de l'abundància:
¡Qué hermosa esta granada, Platero! Me la ha mandado Aguedilla, escogida de lo mejor de su arroyo de las Monjas. Ninguna fruta me hace pensar, como ésta, en la frescura del agua que la nutre. Estalla de salud fresca y fuerte. ¿Vamos a comérnosla?  ¡Platero, qué grato gusto amargo y seco el de la difícil piel, dura y agarrada como una raíz a la tierra! Ahora, el primer dulzor, aurora hecha breve rubí, de los granos que se vienen pegados a la piel. Ahora, Platero, el núcleo apretado, sano, completo, con sus velos finos, el exquisito tesoro de amatista comestibles, jugosas y fuertes, como el corazón de no sé qué reina joven. ¡Qué llena está, Platero! Ten come. ¡Qué rica! ¡Con qué fruición se pierden los dientes en la abundante sazón alegre y roja!

Josep Carner, poeta noucentista català, fa referència a la magrana en el seu poema Les magrandes flamejants (Els fruits saborosos, 1906).

En el Càntic dels càntics de la Bíblia, apareixen les magranes com a símbol de l'erotisme i la sexualitat.
Jo et portaria a la casa de la meva mare, et faria entrar-hi, i tu em ensenyaries ... Et donaria de beure, vi aromatitzat i el suc de les meves magranes.

El magraner. La tradició perduda per Ferran Zurriaga. Revista Mètode

Comentaris